La més gran de la Tribu (...i feminista)

Fa un any just, des de l'hospital vas tenir la valentia i lucidesa d'escriure, com cada diumenge, al teu blog. Com et trobem a faltar, Mercè! Sovint, buscant contactes amb M, em surt la teva imatge: guapa i riallera amb un ram de ginesta a la mà. T'agradava la ginesta perquè és un símbol de primavera, una planta molt nostra i perquè és groga amb tot el que aquest color en aquell moment i encara ara simbolitza. I et veus tan alegre i amb tanta vida que costa molt acceptar que ja no hi siguis.  Tornant al teu blog, penso en la quantitat de temes que aquest any han sorgit i que, de ben segur, hauries dit la teva. Sovint penso com n' estaries d' enfadada amb el tema del Català a l'escola. Tu, que com jo i tanta gent de la nostra generació, havíem lluitat els anys 70 per la immersió! Com pot ser que 50 anys després estiguem gairebé pitjor?! I no parlem dels nostres polítics! Quantes manifestacions vam compartir... i pensàvem que ho teníem a tocar! I mira, pel que sem...

“Te recordamos con mucho cariño. Siempre ofrecías: Dialogo, Compresión, Paz y Empatía." Vicente Pérez, Pilar Castan y Ana Pérez

Els teus encantadors fills i el Rafa em demanen que expliqui alguna anècdota o record que tingui de la meva amiga de l’ànima, la Mercè, però, sincerament, no sé per on començar. Són gairebé 50 anys de caminar juntes amb el que això comporta de records i anècdotes. Des de l’institut –quan només tenies en Marc- fins a fer de super àvia, tu amb experiència consolidada, jo acabada d’estrenar. Entre mig “aventis” amb els respectius fills; excursions amb els 4x4; l’escapada a Marrakeix; caps d’any a Teià amb la teva mare i el “come navajas” o sigui, en Guillem; més caps d’any amb les autocaravanes començant pel Delta de l’Ebre i la darrera a Cadaqués... en fi, que amb una excusa o altra vam fer uns quants quilometres junts. Anècdotes? Unes quantes, records??? Tota una vida. A banda de les sortides que fèiem els quatre, la Mercè (Merseditas) va ser la meva germana gran. Amb uns sola trucada ja fèiem un cafè, visitàvem una exposició, caminàvem per la platja o la muntanya, parlàvem dels fills i...

La Mercè Dona admirada i estimada, amb qui m’agradava compartir converses, lectures, qüestions feministes, pensaments o records. La mare de l’amic, que es va convertir en amiga L’amiga de la mare, que va ser una més de casa. Quan penso en ella, em venen immediatament aquestes paraules: Lluitadora, reivindicativa, insubmisa, feminista, independentista Conscienciada, empàtica, inclusiva Conciliadora, resolutiva, incisiva Constructiva, somiadora, comunicadora Lectora, culta, sàvia Amable, riallera, divertida Apassionada, entusiasta, vital. Així és la Mercè que he conegut i així és com la recordaré sempre.   Elisenda Guiu Teià, 16 de febrer de 2021

Un nou 8 de març ens aplega per a commemorar el Dia Internacional de les Dones. Estem aquí per continuar reivindicant i per recordar especialment una dona, una de les nostres: la Mercè Escribano que malauradament aquests dies ens ha deixat. Li haurem d'agrair sempre la seva tasca de divulgació i el seu compromís feminista. MERCÈ ESCRIBANO BERGA Va néixer un 18 d’abril de 1952 a Barcelona i va venir a viure a Teià en la dècada dels 80. Era mare d’en Marc, la Maria i la Natàlia, àvia feliç i orgullosa d’una bona colla de criatures d’edats variades que li donaven grans alegries. Era una dona vital, li agradava llegir, escriure, ballar i viatjar(cosa que feia sovint amb el seu company de vida, en Rafel). També li agradava cantar i ho feia a la Coral Esclat de Teià. Participava en la vida cultural i social del poble. Professionalment, sempre deia que era parvulista, mestra i psicopedagoga perquè havia passat per totes les etapes educatives, a més d’haver fet alfabetització per a ...