Records de la tia Mercè

Quan érem petits, el dissabte al matí jugàvem al "camp de futbol" de la comunitat. Llavors hi havia una porteria feta de fusta, a on ara hi ha la cistella. L'altra porteria no recordo gaire com era, diria que un parell de pedres o maons. Si enmig del partit, en Marc deia una paraulota, automàticament sortia la tia Mercè per la finestra amb la seva frase feta:"et rentaré la llengua amb sabó".

En Marc i la Maria, quan eren petits, no els agradava gens menjar fetge. Un dia que la tia Mercè es trobava malalta i no podia cuinar, va resultar que  el menú setmanal marcava que tocava menjar-ne. Els seus fills li van dir que havien complert escrupolosament amb el menú, quan de fet, van aprofitar l'avinentesa per cruspir-se una altra teca. De fet es pensaven que l'havien ben enredat. 

Fa uns anys el meu germà, quan ja era pare, em va comentar l'anècdota, em va dir que quan un està malalt no està per brocs i que segur que la tia Mercè sabia que li havien volgut aixecar la camisa i ella va fer veure que sí. Em va fer gràcia aquesta mirada des de l'adult. Quan era un galiferdeu i m'ho van explicar, em vaig ben creure que li van prendre el número quan de fet va ser al revés. 

Quan érem petits, celebràvem la nit de Sant Joan al "camp de futbol" sota la presència d'una foguera. Els dies previs arreplegàvem andròmines d'on fos per tal d'aconseguir prou fusta perquè la foguera fes goig i de passada, com marca la tradició, foragités els mals esperits i ens purifiqués. Com que llavors érem molta canalla d'edats ben diverses, hi havia pólvora per cremar de tota mena. Quan ja no quedava cap rastre de l'astre rei, començava la festa. El crepiteig de les cebetes, les bengales convertides en llapissos de llum, l'espetarreig de les pilules, l'espetec dels petards, les fonts que il·luminaven fugaçment la nit tot fent aixecar exclamacions d'admiració entre la concurrència, l'estridència dels coets i el retruny dels barrenos s'alternaven ara aquí ara allà per tota la comunitat per donar la benvinguda a l'estiu i amb ell, les vacances.

 

Un any, quan la festa ja tocava a la fi, vam quedar la tia Mercè, en Marc, els meus dos germans i jo. Estàvem asseguts en rotllana al caliu de les brases. Quan un és menut li agrada que els adults el tractin com si un fos gran. En aquella nit, la tia Mercè, ens tractava així. Si no em falla la memòria, me'n recordo que ens va fer la confidència que els pares intenten fer el millor pels fills encara que a vegades s'equivoquen.

Tia Mercè, allà on siguis espero que siguis feliç.

Enric Calvet

3 de Maig del 2020