Avui va de Beguines i Beates.

Quines dones tan interessants i valentes!!!

Les Beguines van ser dones que van dedicar la seva vida a l'espiritualitat a l'Edat Mitja, sense dependre de cap ordre religiosa. Provenien de tots els estrats socials i se sap que moltes deixaven en herència el que tenien al Beguinatge en morir.

Van organitzar un tipus de vida poc usual en aquella època on les dones tenien dos camins: acceptar casar-se amb qui la família els triava o entrar en un monestir i fer-se monja.

Ens explica MªMilagros Rivera Garretas (1) que formaven petits grups de dones que vivien de les seves rendes, si les tenien, i sobretot del que treballaven: a l'artesania tèxtil, assistint a malalts, copiant escrits i miniatures, donant classe a nenes o demanant almoina. Sempre oferint els seus serveis a la comunitat on vivien. O sigui eren econòmicament independents.

Va ser una forma de vida inventada per dones i per a dones, sense seguir les ordres de jerarquies eclesiàstiques o de marits, en una societat patriarcal tancada on les dones no tenien cap valor.

Hi ha estudis que indiquen que es van començar a escampar a Flandes (Bèlgica) Bravant (Països Baixos) i Renània (Alemanya). També hi ha historiadores que diuen que es va construir el primer “beguinatge” el 1180 a Lieja, Bèlgica.

Seguint a Rivera Garretas (1) llegim que “a la Castella del segle XV i en endavant van ser anomenades beates que vol dir felices o benaventurades”.

Quina pena que la paraula tingués després  connotacions tan negatives!!! I encara dura.

Les Beguines van viatjar molt i dels seus viatges en van quedar testimonis escrits. Viatjaven en parelles o en petits grups. També es té constància que manenien relacions epistolars amb Beguinatges de diferents països.

Un article de la revista Sàpiens escrit x Carme Úbeda (2) ens diu:

La primera referència que es té als Països Catalans de les beguines apareix al 'Blanquerna' de Ramon Llull, l’any 1284:

“Havien dones vídues privades en la ciutat, les quals eren beguines e bones dones, e aquelles procuraven lurs necessitats”.

A Barcelona es constituí a la primera meitat del segle XV un grup de “rescloses” -que volia dir dones en recolliment o casa de beguines- al costat de l’hospital de Santa Margarida, una petita comunitat creada per Brígida Terrera, una integrant de la burgesia catalana que hi destinà el patrimoni familiar per sustentar-la. Les terreres es dedicaven a l’ensenyament de dones pobres, tenien cura dels mesells i exercien de mitjanceres de la mort amb tasques com soterrar les despulles dels penjats.

Alba Tobella va escriure un article molt interessant l'abril del 2013 (3) quan va morir Marcella Pattyn, als 92 anys a Cortrique, al sud de Bèlgica. Diuen que era la última beguina.

Si vas a Bèlgica no deixis de visitar algun dels 13 beguinatges que hi ha i que van ser declarats Patrimoni mundial de la Unesco l'any 1998.

Vaig tenir la sort de visitar-ne un fa uns anys a Bruges, Bèlgica. Em vaig emocionar molt...Les fotos que t'adjunto són d'aquell viatge. 

Referències bibliogràfiques i x saber-ne més:

(1) Rivera Garretas, Mª Milagros (2005) La diferencia sexual en la historia. Valencia: Publicaciones de la Universitat de Valencia.


(2) https://www.sapiens.cat/historia-casa/els-beguinatges-comunitats-femenines-de-l-edat-mitjana_200528_102.html


(3) Tobella, Alba (2013) Muere la última beguina. El país.com, 24 de abril de 2013

Il·lustrador de la postal: Flozi Van Acker.