Una dona de lluny i una dona de prop.

Avui et faré cinc cèntims de dues dones que ens aporten molt, com a dones, com a persones creatives i lluitadores, com a exemple de no defallir encara que les situacions siguin adverses.
I per què les he triat? Per 3 motius:

1- Perquè després del confinament que hem viscut degut a la pandèmia pot ser que tinguis moments de tristesa o de nervis davant la incertesa del futur. Llegir sobre dones que li han plantat cara als obstacles tranquil·litza i anima.
El passat ja no el pots canviar, el futur és misteriós perquè hi ha factors que no depenen de tu. Aprofita i viu el present doncs. Para, llegeix, pensa, i veuràs com la ment es calma. 

2- Un altre motiu és perquè malauradament molta gent no les coneix. Una és d'Egipte, l'altra catalana.

3- Perquè reconèixer la feina de dones treballadores, transgressores i valentes ens fa fer pràctiques x reconèixer també la tasca de dones properes, mare, àvies, amigues...
Començo x Nawal El Saadawi. La vaig conèixer el 2003 quan li van atorgar el Premi Internacional Catalunya, guardó atorgat anualment, des del 1989, per la Generalitat de Catalunya per distingir les persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món (1)

Premi molt merescut perquè questa senyora ha treballat tota la seva vida a favor de la cultura, la ciència i els éssers humans amb condicions duríssimes. I des d'aleshores no he deixat de llegir-la.

Doctora en Medicina, feminista i activista en defensa dels drets de les Dones, segueix escrivint i treballant sense desànim.

Va néixer el 1931 a Kfr Tahla, Egipte i des de petita es va adonar de les diferències de tracte que hi havia segons si fossis un nen o una nena, el que s'exigia al seu germà i el que se li exigia a ella.

Va treballar com a metgessa rural i com a psiquiatra i es va adonar de la doble opressió que pateixen les dones si a més són pobres. Va ocupar càrrecs diversos al seu país, entre ells va ser Directora de Salut Pública d'Egipte.
El 1972 va ser cessada del seu càrrec i destituïda d'altres direccions, degut a la publicació del llibre Mujeres y sexualidad.
Va ser la primera dona en denunciar les interrelacions entre sexe, poder i economia. Va deixar la seva feina com a metgessa i es dedicà de ple a escriure, denunciant en els seus llibres totes les formes de discriminació i opressió basades en la diferència de classe, gènere, nacionalitat o religió, com assegura en la seva autobiografia (2)

La van empresonar sense judici, li van censurar els seus llibres i durant els anys 1990 va rebre amenaces de mort diverses vegades, cosa que la va forçar a abandonar Egipte i marxar a exiliada als EEUU.

A la seva autobiografia escriu:

“No podría creer en un país que me robara mi orgullo y mi libertad, ni en un marido que no me tratara como a un igual, ni en un dios que me hubiera hecho tan sólo la mitad de un ser humano”. (2) A EEUU. va viure i treballar a diferents universitats i no va parar d'escriure. Allà es va adonar que les dones occidentals tenen també molts problemes pel fet de ser dones.

Té un total de 60 llibres traduïts a 40 llengües. En una entrevista al diari El País semanal deia:

“...lo que más me preocupa de Egipto es lo mismo que me inquieta del resto del mundo. No es posible separar lo local de lo global. Vivimos en un único mundo, no en tres, y está dominado por el mismo poder capitalista, patriarcal y religioso”. (3)

Va tornar a Egipte als 80 anys per participar en les manifestacions de la Plaça de Tahrir a El Caire, a principis del 2011, que van acabar amb la dictadura de Mubarak després de 30 anys al poder.

Gràcies a la seva lluita junt amb altres dones, Egipte va abolir la pràctica de l'ablació del clítoris a les nenes l'any 2008.
Està casada, divorciada i amb dos fills...però no t'explico més perquè val la pena llegir-la. Abaix de tot. al  “Per saber-ne més “ trobaràs les referències bibliogràfiques i links x llegir sobre ella.

❋ ❋ ❋ ❋

La dona catalana que he triat és Lluïsa Vidal i Puig (Barcelona 1876-1918), pintora modernista que va ser una de les poques dones de l'època que va viure de la seva pintura.
Nascuda en una família benestant, fou la segona d'onze germans, nou noies i dos nois. Els pares van procurar que tant nens com nenes accedissin a a l'art en les seves diverses formes: música, dibuix, pintura, cercant per a totes elles bon professorat.

Va seguir el camí que feien molts pintors masculins del seu temps: es va formar a Barcelona i posteriorment a París, l'any 1900, on va viatjar amb el seu pare; un any després tornà sola, i s'hi va quedar durant tres anys. reben classes i pintant. Això era un fet molt inusual a principis del XX perquè com ja saps,a les dones se'ls tenia prohibides moltes coses que ara ens semblen tan normals. En aquells temps el 80% de les dones eren analfabetes i en canvi a la seva família l'accés a la cultura va ser la norma.

En tornar el 1903 presentà tretze obres en una mostra col·lectiva d'estudis a l'aire lliure i pintures a la sala Parés de Barcelona, sala on va exposar en diferents ocasions.

Va muntar una acadèmia femenina de dibuix i pintura, compaginant la docència amb la feina de pintar i col·laborar amb il·lustracions a la revista Feminal (del 1907 al 1915) i La Ilustración Artística. 

Segons una de les seves biògrafes i comissària de la mostra al Mnac, Consol Oltra (4) els crítics i companys de l'època li atribuïen “virtuts masculines” o inclús s'havia arribat a dir d'ella que la seva obra era masculina i dura!!!

Els homes tenien copat el terreny, les dones creadores i artistes, arraconades o silenciades. Però ella va ser reconeguda i respectada per la comunitat artística del moment (6) i per algun crític masculí no envejós.

Va exposar regularment a Barcelona i a Madrid entre 1898 i 1917.

Va col·laborar també amb els cercles feministes del seu temps, un d'ells l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison.

La seva família va tenir greus problemes econòmics i a partir de 1906 va mantenir la mare i 5 germanes que vivien amb ella.

Malauradament va morir als 42 anys de l'anomenada grip espanyola.

Quan ja havia mort algun dels seus quadres es van vendre com a obra de Ramon Casas, coetani millor cotitzat (per bon pintor i per ser home, és clar)

80 anys després de silenci inexplicable a l'entorn de la seva obra, Marcy Rudo va escriure una biografia (5) i posteriorment es va fer a Granollers, Vic, Lleida i Girona exposicions sobre l'obra de la pintora.

El 2014 -del 4de juny al 5 d'octubre- el Museu del Modernisme Català de Barcelona va fer una exposició i gràcies a aquesta moltes de nosaltres la vam conèixer.

El 2017-(set 2016- gener 2017- el Mnac (Museu Nacional d'Art de Catalunya) li va dedicar també una exposició. Però pregunto: per què no hi ha cap quadre de l'artista a la col·lecció permanent d'aquest museu?

Espero que t'hagin agafat ganes de llegir més sobre elles dues. Si ja les coneixies, potser sabràs coses noves. Sinó és un bon moment per buscar-les a la Biblioteca, a les llibreries o amb llibre electrònic.

Per saber-ne més:

(1) Enciclòpedia Catalana, XV Premi Internacional Catalunya
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0519036.xml

(2)El Saadawi, Nawal (2003) La hija de Isis. Barcelona: Ed. Planeta

(3) Entrevista El País Semanal por Anatxu Zabalbeascoa.
https://elpais.com/elpais/2017/04/26/eps/1493157934_149315.html

(4) Oltra Esteve, Consol (2013) Lluïsa Vidal. La mirada d'una dona, l'empremta d'una artista. Barcelona: Salvatella

(5) Rudo, Marcy (1996) Lluïsa Vidal, filla del modernisme. Barcelona: La Campana

(6) https://www.sitges.cat/lamemoriadelescases/lluisavidal/html 

(7) https://www.mujeresenlahistoria.com/2016/09/lluisa-vidal.html

(8) Catàleg de l'exposició: Lluïsa Vidal, la pintora modernista. Amb ulls de dona. Museu del Modernisme Català. Barcelona, 2014