La més gran de la Tribu (...i feminista)

Ja sé que és molt evident que els éssers humans som mamífers, però a vegades no hi pensem prou. Com a animals de dues potes que som, necessitem espai físic , perquè som territorials i necessitem també espai mental . I això com es tradueix a la pràctica ? et preguntaràs. Com pots tenir espai físic i mental en aquests moments de vida confinada? Com pots aconseguir mitja hora de silenci i calma si potser vius en un espai petit? Aquí van unes quantes idees : 1- Explica a les persones amb les que convius que cada dia t'agafaràs mitja hora (o el que consideris) per a tu sola. (Utilitzo el femení perquè em refereixo a persones:) Si les criatures són petites i vius en parella hauràs de coordinar-te amb l'altre adult. La proposta és que tots dos pugueu tenir una estona “lliure”. 2- Nens i nenes des de ben petits, entenen el que els hi diem. Estaria bé explicar-los a ells també les teves intencions. I ràpidament aprenen a respectar si els hi acostumem. 3- Escoltar mús...

La intenció d'aquest blog que avui començo amb il·lusió és compartir amb qui s'acosti a llegir, reflexions i idees que ens ajudin a simplificar la vida quotidiana. Idees i reflexions que sovint aniran acompanyades de propostes d'acció. Moltes vegades aturar-nos una estona a pensar després d'una lectura ens ajuda a calmar la ment i per tant a aclarir idees i modificar coses que ens poden estar complicant l'existència. Escriuré sobre criança i educació de les criatures -petites, mitjanes, adolescents- i sobre relacions de parella, familiars, humanes en general, sempre ben acompanyada de les teories del Feminisme de la diferència. Espero que us agradi i us sigui útil.

Quan érem petits, el dissabte al matí jugàvem al "camp de futbol" de la comunitat. Llavors hi havia una porteria feta de fusta, a on ara hi ha la cistella. L'altra porteria no recordo gaire com era, diria que un parell de pedres o maons. Si enmig del partit, en Marc deia una paraulota, automàticament sortia la tia Mercè per la finestra amb la seva frase feta:"et rentaré la llengua amb sabó". En Marc i la Maria, quan eren petits, no els agradava gens menjar fetge. Un dia que la tia Mercè es trobava malalta i no podia cuinar, va resultar que  el menú setmanal marcava que tocava menjar-ne. Els seus fills li van dir que havien complert escrupolosament amb el menú, quan de fet, van aprofitar l'avinentesa per cruspir-se una altra teca. De fet es pensaven que l'havien ben enredat.  Fa uns anys el meu germà, quan ja era pare, em va comentar l'anècdota, em va dir que quan un està malalt no està per brocs i que segur que la tia Mercè sabia que l...

Estimada Mercè Quan he entrat al teu bloc per primera vegada, he pogut llegir temes i escrits de persones que m’han commogut. Recordo tantes coses quan de joves vàrem compartir!. Jo, una nena-noia que pràcticament començava a volar i tu amb un any més et veia ja tota una noia experimentada i inquieta… Recordo la casa al Raval quan venia a estudiar i la teva mare ens preparava un bon berenar.  Llegint a la Rosalia, ohhh, quins records! Estudiàvem primer d’ Itínera al CIC i després Jardineres educadores, va ser com obrir una finestra nova que em va permetre descobrir que realment l’educació dels infants m’ importava, cercant la seva essència, que ja la tenia manera intuïtiva.  Vàrem fer pinya amb la Rosalia, amb la Pilar, la Maria, però sobretot amb tú.  Em sento molt agraïda de saber que has format part de la meva vida i que vàrem compartir familia, amistats durant força temps, encara que la vida t’obra altres camins i vàrem perdre el contacte freqüent.  Quan em van c...

Hola Mercè, Recollir en unes línees tot el que has representat per a mi se’m fa complicat perquè són tants els records que m’acompanyen que no sé per començar. Tota la meva infància i part de la meva adolescència, quasi res eh ? Hi ha una imatge de tu que sempre se’m fa present i sempre m’ha inspirat molt. Quan ens portaves a la Maria , la Natalia i a mi amunt i avall amb el teu cotxe negre em fascinaven els teus peus descalços mentre conduïes. Recordo que em sorprenia i em feia somriure i sempre pensava, «jo de gran també conduiré descalça», i saps què ? Que a l’estiu condueixo descalça,et recordo i somric. Recordo també que un estiu vas començar a deixar-me llibres superinteressants i així em vaig enganxar a la lectura, aquell estiu concretament en vaig llegir 14 !!! Acabava un i ja tenies el segon preparat i des d’aleshores no he deixat de llegir. També recordo la teva posició tant teva quan cuinaves, amb la cama dreta recollida sobre la teva cama esquerra, una paella al foc i la cu...

Per la nostra estimada Mercè Tenim el cor trencat, de tristesa. Potser no era la teva hora i menys marxar així, amb solitud. Hem compartit tantes coses...Vas arribar amb una pèrdua i ara et perdem a tu. Segur que allà on estiguis, estaràs amb nosaltres, perquè sempre estaràs en el nostre cor. En la pell estan gravades tantes abraçades..., tots els nostres sentits estan impregnats de cançons, de pessigolles, de carícies, de mirades, de sentiments, d'estimació. Hem creat una gran família de cor, hem compartit moltes coses i ens hem acompanyat. Ara t'acompanyem a tu, Mercè, en el teu viatge. Quan la tristesa deixi pas als bons records i puguem sentir que estàs bé, que continues present en les nostres ballaruques, quan les tornem a fer, brindarem per tu i un gran somriure t'enviarem ple d'amor. Bon viatge. T'estimem Albert, Àngela, Carme, Esteve, Isabel, Maritxu, Roser, Aina, Lola i Teresa    

 Mercè, la meva Padrina i amiga de la meva Mare, hagués estat bé tenir més temps per nosaltres, recordo anar de petita a jugar a casa teva amb els teus tres fills, recordo les teves salutacions per telèfon després de llargues converses amb la Rosalia, sempre demanant com estava o donant records, recordo la Mare explicant aventuretes vostres de joves, però sobretot recordo un dia, jo ja adolescent, que em vas convidar a prendre quelcom tu i jo a soles i vam tenir una conversa llarga i bonica... Em va fer molta gràcia que em dediquessis aquell temps i que t'interessessis per mi i les meves coses i recordo que em vas regalar la novela de Kenize Mourad "De parte de la princesa muerta" i em vas dir que era una història real i que m'agradaria, i així va ser; encara guardo aquest llibre a la biblioteca de casa, m'ha acompanyat  pels diferents llocs on he viscut, és un llibre d'història, de llibertat i de feminisme, amb una dedicatòria que diu "Bon ...

Volem ser Jardineres ! -Volem ser Jardineres! -Què dius ara ? -Sí, Jardineres , amb majúscules, Jardineres Educadores -Per educar plantes ? -No , acompanyar els nens en el seu creixement personal  Educadores de Jardí d Infants I allà que ens varem anar les dues a l ESCOLA DE JARDINERES EDUCADORES ,del CIC,i com ens va agradar...recordes ?I allà ens varem formar com a Jardineres i varem fruīr de la nostra feina a l escola, i tant si varem gaudir...i a casa amb els fills...i desprės amb els nets...Molts anys envoltades de criatures...TOTA LA VIDA ! Xerra que xerraràs T enrecordes d aquell dia d excurssió sl Montseny, quan estudiavem Itinera al CIC ? Que ens varen deixar una hora "lliure" , i que tot passejat pel bosc, xerra que xerraràs, com dues cotorres ens varem oblidar del rellotge i van haver de venir a buscar nos perque hi teníem a totes esperant nos a l autocar a punt de marxar ? T enrecordes ? Ai ! Ara que hi penso, de què carai parlavem ? Què era tan importa...

Hola Mercè, bon dia. Voler resumir la teva vida i la teva generositat en una full, es "tarea imposible". Ara et volem dir, en aquests moments tant tristos per tot nosaltres, es que tu has estat el pal de pagès de tota la família, com així ens han dit les persones que et coneixien... Ho volies celebrar tot, els aniversaris, el Tió, el Nadal, els Reis, les vacances i sempre amb la il.lusió que posaves implicant a tota la família, fent llistes, horaris, menús i punts de trobada. Feies els regalets pensant en cadascú de nosaltres, eren regals “ superpersonalitzats”, embolicats en papers de vius colors amb la seva dedicatòria. El meu sempre eres nines de paper retallables, targetons que portaven un val de regal, saquitos olorosos de la lavanda, o un vestidet de disseny per la meva nina de miniatura, i pel Joan el llibre d´història que tant li agrada. No oblidem les teves etiquetes, les posaves a cada regal, amb aquella lletra cultivada i plena de generositat, encara sento el sorol...

Hola Mercè! Molt apreciada i estimada amiga! Ja veus, sempre et deia que trobava mil inconvenients tècnics per escriure en el teu bloc i comentar-hi idees al fil de les teves propostes. M’agradava tant llegir-te! ... Recordes que dèiem “mai és tard per fer quelcom, sempre arriba el moment per fer-ho i gaudir-ne” Quants records amiga! Beneit el dia que ens vam conèixer, agafadetes de la ma, , entrant per primer cop a l´escola de la Sagrada Família d´Avinyò, ¿teníem 6 o 7 anys?, he perdut el compte...la espontaneïtat intuïtiva pròpia de la infància. Aquell estat vibracional de l´anima que entropessa amb qui et reconeix amb la mateixa identitat. Així, hauríem de seguir durant totes les etapes de la nostra vida, alimentant la evolució del esperit per arribar a la Essència Creativa. Tu, amb la saviesa, perseverança, com dona (“No es neix dona, una arriba a ser-ho...” com deia Simone de Beauvoir), has estat apassionada i entregada a viure la realitat que tu mateixa has construït. Ho has acon...

Les millors amigues deixen empremtes no cicatrius: Quan vam arribar a Teià, l’any 83,   la casualitat   de ser novingudes al poble, amb ganes de viure la   seva vida social, inquietuds,   com a pares   amb fills de les mateixes edats, Cau,   Coral , etc. ens vam fer amigues. Vam créixer en la vessant educativa en la qual vam treballar plegades i vaig aprendre molt amb tu, els teus blocs. Vam treballar en el món de la immigració, el Gram,   on vam aprendre de l’experiència i conèixer altres cultures, formes de viure i entendre la vida. Em vas introduir en el Moviment feminista a través del Curs d’Història   i les lectures que vam compartir. Gràcies! Teníem en comú, unes mares que eren les   nostres referents i   quan podíem   i, les teníem aquí, intentàvem fer trobades. Quines lliçons que ens donaven amb la seva fortalesa. Moments de confidències, de problemes de salut, de fills, moments de silenci però de molta empatia. ...

Fa un any just, des de l'hospital vas tenir la valentia i lucidesa d'escriure, com cada diumenge, al teu blog. Com et trobem a faltar, Mercè! Sovint, buscant contactes amb M, em surt la teva imatge: guapa i riallera amb un ram de ginesta a la mà. T'agradava la ginesta perquè és un símbol de primavera, una planta molt nostra i perquè és groga amb tot el que aquest color en aquell moment i encara ara simbolitza. I et veus tan alegre i amb tanta vida que costa molt acceptar que ja no hi siguis.  Tornant al teu blog, penso en la quantitat de temes que aquest any han sorgit i que, de ben segur, hauries dit la teva. Sovint penso com n' estaries d' enfadada amb el tema del Català a l'escola. Tu, que com jo i tanta gent de la nostra generació, havíem lluitat els anys 70 per la immersió! Com pot ser que 50 anys després estiguem gairebé pitjor?! I no parlem dels nostres polítics! Quantes manifestacions vam compartir... i pensàvem que ho teníem a tocar! I mira, pel que sem...

“Te recordamos con mucho cariño. Siempre ofrecías: Dialogo, Compresión, Paz y Empatía." Vicente Pérez, Pilar Castan y Ana Pérez

Els teus encantadors fills i el Rafa em demanen que expliqui alguna anècdota o record que tingui de la meva amiga de l’ànima, la Mercè, però, sincerament, no sé per on començar. Són gairebé 50 anys de caminar juntes amb el que això comporta de records i anècdotes. Des de l’institut –quan només tenies en Marc- fins a fer de super àvia, tu amb experiència consolidada, jo acabada d’estrenar. Entre mig “aventis” amb els respectius fills; excursions amb els 4x4; l’escapada a Marrakeix; caps d’any a Teià amb la teva mare i el “come navajas” o sigui, en Guillem; més caps d’any amb les autocaravanes començant pel Delta de l’Ebre i la darrera a Cadaqués... en fi, que amb una excusa o altra vam fer uns quants quilometres junts. Anècdotes? Unes quantes, records??? Tota una vida. A banda de les sortides que fèiem els quatre, la Mercè (Merseditas) va ser la meva germana gran. Amb uns sola trucada ja fèiem un cafè, visitàvem una exposició, caminàvem per la platja o la muntanya, parlàvem dels fills i...

La Mercè Dona admirada i estimada, amb qui m’agradava compartir converses, lectures, qüestions feministes, pensaments o records. La mare de l’amic, que es va convertir en amiga L’amiga de la mare, que va ser una més de casa. Quan penso en ella, em venen immediatament aquestes paraules: Lluitadora, reivindicativa, insubmisa, feminista, independentista Conscienciada, empàtica, inclusiva Conciliadora, resolutiva, incisiva Constructiva, somiadora, comunicadora Lectora, culta, sàvia Amable, riallera, divertida Apassionada, entusiasta, vital. Així és la Mercè que he conegut i així és com la recordaré sempre.   Elisenda Guiu Teià, 16 de febrer de 2021

Un nou 8 de març ens aplega per a commemorar el Dia Internacional de les Dones. Estem aquí per continuar reivindicant i per recordar especialment una dona, una de les nostres: la Mercè Escribano que malauradament aquests dies ens ha deixat. Li haurem d'agrair sempre la seva tasca de divulgació i el seu compromís feminista. MERCÈ ESCRIBANO BERGA Va néixer un 18 d’abril de 1952 a Barcelona i va venir a viure a Teià en la dècada dels 80. Era mare d’en Marc, la Maria i la Natàlia, àvia feliç i orgullosa d’una bona colla de criatures d’edats variades que li donaven grans alegries. Era una dona vital, li agradava llegir, escriure, ballar i viatjar(cosa que feia sovint amb el seu company de vida, en Rafel). També li agradava cantar i ho feia a la Coral Esclat de Teià. Participava en la vida cultural i social del poble. Professionalment, sempre deia que era parvulista, mestra i psicopedagoga perquè havia passat per totes les etapes educatives, a més d’haver fet alfabetització per a ...